Francesc Jasso (Xabier, Navarra, 1506 – Illa de Shangchuan, Xina, 1552) és l’ambiciós estudiant de la universitat de París en el que Ignasi forjarà el paradigma de missioner per a les generacions futures. El va enviar i no hi va haver fronteres, llengües o perills que aturessin el seu zel apostòlic per portar Jesucrist als confins de la terra. Va recórrer l’Índia, va posar les bases per a les posteriors missions al Japó i va morir a les portes de la Xina, llavors desconeguda. Viatger que escrivia cartes plenes de passió per la seva missió als companys d’Europa, segueix sent avui una de les figures més captivadores de la Companyia de Jesús i de l’Església.

L’«apòstol de Brasil» (San Cristóbal de la Laguna, Tenerife, 1534 - Reritiba, Brasil, 1597) és exemple d’inculturació i de defensa dels febles. En acabar el noviciat, als 19 anys va marxar a Amèrica, on va viure sempre en contacte amb els indígenes. Va arribar a dominar la llengua tupí ―en va escriure la primera gramàtica i un catecisme― i diverses expressions i tradicions culturals com la botànica, l’ús de plantes medicinals o l’artesania. Es va esforçar a pacificar els pobles indígenes i defensà amb fermesa els seus drets, així com els dels mestissos, enfront dels qui pretenien esclavitzar-los. Va fundar la ciutat de São Paulo i també se’l reconeix com a pare de les lletres brasileres per la seva obra dramatúrgica i poètica.

Alonso Rodríguez (Segòvia, 1532 – Palma de Mallorca, 1617) és el Patró dels germans de la Companyia de Jesús. A la mort de la seva esposa i fills, aquest comerciant arruïnat i fracassat, va decidir renovar totalment la seva vida. Va ingressar a la Companyia de Jesús als 39 anys i la seva tasca principal va ser la de porter al col·legi Monti-sion de Palma de Mallorca. Model d’humilitat i de vida interior, es va esforçar per viure la presència de Déu constantment. Per la seva fama de santedat, tothom hi anava a parlar, des del virrei fins el més pobre. Per ordre dels seus superiors va escriure un tractat espiritual que ocupa tres volums. En aquests escrits, així com a la seva exemplar vida, Alfons Rodríguez es mostra com un veritable místic que il·lumina, des d’una senzilla porteria, la missió de la Companyia universal.

La història de Pere Claver (Verdú, 1580 — Cartagena d’Índies, 1654) ens transporta a la Cartagena d’Índies de la seva època, autèntic vesper de negrers, pirates i inquisidors. Claver és un exemple d’amor pels més pobres i marginats. Es va enfrontar amb heroisme al tràfic de persones i va entregar la seva vida a atendre els esclaus que arribaven al port, reconeixent Jesús en aquells que ni tan sols eren considerats persones. Anava a les bodegues dels vaixells on els portaven amuntegats i als magatzems on eren traslladats per ajudar-los, curar-los i ensenyar-los la catequesi. Quan va fer els seu vots perpetus va estampar, al costat de la seva signatura, la consigna de la seva vida: «Pere Claver, esclau dels negres per sempre».

Pedro Arrupe (Bilbao, 1907 – Roma, 1991) va ser prepòsit general de la Companyia de Jesús entre 1965 i 1983. Considerat una de les figures més rellevants de la història social i eclesial del segle XX, era un home profundament humil, que va tenir com a centre i model Jesús de Nazaret. Un home universal, que va saber inculturar-se en un context tan diferent com el del Japó, un poble amb el que va viure la terrible experiència de la bomba atòmica. Arrupe va ser un home avançat al seu temps. Impressionat per la gent que fugia de Vietnam, l’any 1980 va crear el Servei Jesuïta als Refugiats per acompanyar, servir i defensar els desplaçats. Sota el seu generalat, la Congregació General 32 va re-formular la missió dels jesuïtes integrant de manera inseparable el servei de la fe i la promoció de la justícia.

El germà Vicente Cañas (Alborea, Albacete, 1939 - Mato Grosso, Brasil, 1987) és l’exemple d’una forma de presència missionera basada en el ple respecte a la cultura i forma de vida dels pobles. Cañas va viure durant més de deu anys amb la tribu Enawenê-Nawê, que no tenia cap contacte amb l’home blanc. Va defensar els drets dels indígenes de l’Amazònia i va morir assassinat pels terratinents que assetjaven les terres dels indis. Els seus assassins no han estat mai jutjats. Una senzilla pedra de la llera del riu marca el lloc on està enterrat. Hi ha gravat el nom intraduïble amb els que els indis l’anomenaven: Kiwxí.

Lucho Espinal (Sant Fruitós de Bages, Barcelona, 1932 - La Paz, Bolívia,1980) va ser un home dotat d’una especial sensibilitat artística i poètica, que va posar al servei dels més desfavorits, primer a Espanya i després a Bolívia, país en el que es va nacionalitzar el 1970. Allà Espinal es va trobar a la cruïlla entre la mort i la vida, entre els ídols del poder que causen la mort i la vida del poble amenaçada. I va optar pel Déu de la Vida. A través dels seus escrits, poemes, programes de televisió i guions va defensar els drets humans contra les dictadures i es va implicar en les lluites dels miners i de la població rural de Bolívia. La seva «opció preferencial pels pobres» el va portar a entregar la vida a mans d’un grup de paramilitars que el van segrestar, torturar i assassinar la nit del 22 de març de 1980.

Ignacio Ellacuría (Portugalete,1930 - San Salvador, 1989) podria haver estat recordat com un gran filòsof i teòleg. Però el seu compromís intel·lectual en la denúncia de les injustícies estructurals que patia El Salvador el va portar a la mort i el va convertir en un referent universal de la defensa dels drets humans. El Salvador dels anys 80 era un país en guerra civil i amb grans desigualtats que patien, principalment, les majories camperoles empobrides. Sent rector de la UCA, Ignacio Ellacuría va defensar per un canvi social en favor dels més pobres, va condemnar la violència i els abusos del govern, i es va esforçar a buscar una sortida negociada al conflicte armat. Va ser assassinat per un destacament de soldats salvadorencs, junt amb els també jesuïtes Segundo Montes, Ignacio Martín-Baró, Amando López, Juan Ramón Moreno i Joaquín López, a més d’una treballadora domèstica i la seva filla, Julia Elba i Celina Ramos.

Francesc de Borja (Gandia, València,1510 - Roma 1572) era membre d’una de les famílies més cèlebres del regne d’Aragó. Va tenir tots els honors als quals es podia aspirar: va ser duc de Gandia, marquès de Lombai i Virrei de Catalunya. Però a la mort de la seva esposa, amb la que va tenir vuit fills, va renunciar a tot i va entrar a la Companyia de Jesús. En fou el tercer prepòsit general. La seva humilitat impressionava als qui recordaven l’immens poder de la seva família. Va ser un organitzador infatigable, va propagar les missions jesuïtes per tot el món i va donar tal impuls a la Companyia que se’l reconeix com el seu segon fundador.

Josep Maria Rubio (Dalías, Almeria, 1864 – Aranjuez, Madrid, 1929) va ser el més gran de tretze fills d’una família camperola. Va ser sacerdot diocesà secular, però la seva afecció a la Companyia de Jesús el va portar a ingressar al noviciat quan tenia 42 anys. Tota la seva vida es dedicà a complir la voluntat de Déu: «Fer el que Déu vol i estimar el que Déu fa». Madrid va ser l’escenari del seu intens apostolat, particularment els pobles petits i els suburbis més pobres. Va fundar i va fer créixer multitud d’obres i la seva fama de santedat fou extraordinària. Les persones feien cua durant hores per confessar-se amb ell i omplien temples per escoltar-lo predicar. Sabia escoltar, sense pressa, i les seves paraules senzilles arribaven al fons de l’ànima.

Parlar de Joan del Castillo (Belmonte, Conca, 1595 - Asunción, Paraguai, 1628) és referir-se al veritable llegat de la humanitat que constitueixen les reduccions del Paraguai. Conèixer la seva vida és recórrer els paisatges, les cascades, la naturalesa en estat pur, aquelles escenes tan colpidores de la pel·lícula La Misión...; però també és transitar per camins estrets i tortuosos on interessos polítics, econòmics i religiosos van jugar un paper fonamental, fins a fer-li entregar la vida. Va tenir el coratge de jugar-se la vida per un somni, per una humanitat nova, pel Regne, i va morir a mans d’un grup d’indígenes hostils a les reduccions, que el van arrossegar, apedregar i colpejar fins a la mort.

La de Pedro Paéz (Olmeda de las Fuentes, Madrid, 1564 – Gorgora, Etiòpia, 1622) és una vida trepidant impossible de resumir. Va viatjar com a missioner a l’Índia i Etiòpia, va creuar l’oceà Índic i el mar Roig, va ser capturat pels àrabs i venut com a esclau als turcs. Va estar captiu gairebé set anys, remant en galiots turcs i travessant encadenat deserts d’Aràbia que no es coneixien a Occident. Després del seu rescat, Páez no es va rendir i va tornar a Etiòpia, on va realitzar una gran labor missionera i científica. Va aprendre la llengua i els costums locals, es va guanyar la confiança dels emperadors etíops i és model d’intercanvi cultural sense imposicions. Va ser el primer occidental que va arribar a les fonts del Nil Blau (llac Tana d’Etiòpia), i també entre d’altres moltes coses, el primer a beure cafè i documentar-lo. Javier Reverte recull la seva fascinant història a Dios, el diablo y la aventura.

El P. Pedro Arrupe va declarar que Francesc Gárate (Azpeitia, 1857 - Bilbao, 1929) fou la persona que havia impartit la millor lliçó mai pronunciada a la centenària història de la Universitat de Deusto. Aquest germà jesuïta va estar destinat tota la vida a la porteria de la Universitat. Rebia amb amabilitat i afecte tothom i ajudava en tot el que li era possible. Els estudiants l’anomenaven afectuosament “Hermano Finuras” pel seu tracte i la delicadesa de l’ànima. Va viure convençut que feia el que el Senyor li estava demanant a través de la Companyia i es va convertir, en paraules de Joan Pau II, en testimoni concret i actual del valor de la vida interior com a ànima de tot apostolat.